Cercador de Notícies
Calendari de notícies
21/10/2014 Ara Balears Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons comenta «Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)»

La memòria oral, jerarquies absurdes

El passat dins els llibres


Aquells que en formam part tendim a pensar que el món de la cultura funciona d’una manera més rigorosa i lliure que el món de la política o el dels negocis. És una il·lusió, és clar. La cultura també té apriorismes injustos i jerarquies arbitràries, com ho demostra la llei no escrita segons la qual hi ha dos gèneres literaris superiors -poesia i novel·la-, uns quants més que són també valuosos -conte, dietari, teatre, assaig creatiu- i, a la fi, tres gèneres que sí, d’acord, poden estar bé, però que, ehem, no són, ben bé, literatura... Aquesta darrera categoria inclouria el periodisme, la història i el còmic.
He pensat en la injustícia absurda d’aquesta classificació mentre espipellava el segon lliurament de la sèrie Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950), de l’historiador David Ginard, publicat per Documenta Balear. Mescla d’història i de periodisme -dues facetes amb punts en comú: mentre que el periodista fixa l’actualitat del present, l’historiador revela l’actualitat del passat-, el llibre recull 36 entrevistes realitzades per l’autor durant els anys 80 i 90 del segle XX a illencs vinculats a l’obrerisme i als ideals de la República.
És un tipus de llibre que té com a principal propòsit la recuperació de la història mitjançant la preservació dels testimonis d’aquells que la visqueren en primera persona. Sorprenentment, ha estat (i és) un tipus de llibre molt cultivat entre nosaltres. A més de Ginard, els germans Margalida i Llorenç Capellà han fet nombrosos treballs -també en format entrevista- relacionats amb el tema de la Guerra Civil a les Illes Balears. Així mateix, estudiosos com el montuïrer Joan Miralles (un pioner) i el campaneter Damià Ferrà-Ponç han entrevistat molts homes i dones anònims dels seus pobles respectius, a través dels quals han donat una imatge global -llengua, costums quotidians, creences- d’un món ja perdut. Aquí és obligat citar, també, la col·lecció ‘Mallorquins en diàleg’ de Lleonard Muntaner, centrada en protagonistes del passat recent: de Gabriel Cañellas a Ferran Cano. Indispensables per a l’autoconeixement col·lectiu, aquests llibres tenen un avantatge: com més anys passin, més interessants seran.
Potser qualcú es demanarà què té a veure tot això amb la literatura. En principi, res: són llibres sense una voluntat estètica i la seva pretensió és consignar una realitat i no crear-la. Ja se sap, però, que la literatura -l’art- apareix quan vol, no només quan la convoquen. Les entrevistes que Ginard va fer a “treballadors, sindicalistes i clandestins” són una col·lecció de gent normal parlant d’una manera normal de fets excepcionals. El resultat, però, en ocasions és més escruixidor que qualsevol poema o novel·la. Diu un testimoni sobre la fam que passaren els presos republicans: “Menjaven qualsevol cosa que trobassin [%u2026] Si, pel que fos, hi havia carn d’ase i de somera, la gent se la menjava. De Can Mir, se’n dugueren un moix cap a Formentera, i se’l menjaren. Hi havia un ca magre, famèlic. I un d’Alaró [%u2026] diu: I aquest ca, ¿asado al fuego qué tal? I al cap de poc, el ca va desaparèixer. A Formentera hi havia moltes sargantanes. I no en quedaren!”. ¿Qualcú vol una expressió més exacta de l’absurd grotesc i terrorífic que sempre genera la barbàrie?
 

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)