Cercador de Notícies
Calendari de notícies
11/06/2013

Presentació de Miquel Àngel Lladó d'«El setembre dels nostres jardins» d'Avelino Hernández dia 5 de juny a la Fira del Llibre



Avelino viu!
Fa aproximadament 12 anys vaig tenir ocasió de conèixer un ésser extraordinari, un escriptor de Sòria que responia al nom d’Avelino Hernández i del qual, us ho confés, a penes havia sentit parlar. Casualment coincidírem en un dels sopars que el Lobby de Dones de Mallorca organitzava anualment per lliurar els premis «Olympia» i «Cromanyó» a les persones o entitats que, a causa de les seves actituds o posicionament respecte de la igualtat, s’havien fet mereixedors en un sentit o l’altre d’aquests guardons.
La veritat és que tot d’una vaig simpatitzar amb aquell home jovial, de verb fàcil i amable, franc en el gest i en la mirada. Parlàrem de llibres, de la relativa importància que per a ell tenien els premis literaris, de poesia, de l’excel·lent pedrera d’escriptors, novells i consagrats, que hi havia a Mallorca... No em demaneu exactament per què, però el cas és que n’Avelino no em semblava com la majoria d’escriptors que fins llavors havia conegut. Hi havia alguna cosa en la seva persona que em captivava, que m’incitava a saber més coses d’ell, a llegir la seva obra, vasta i generosa com la seva pròpia existència. Va ser així com arribaren fins a les meves mans textos com «Una casa en la orilla de un río», «Los hijos de Jonàs», «La señora Lubomirska regresa a Polonia», «Mientras cenan con nosotros los amigos»... No em va costar gens enganxar-me a la seva prosa concisa, crua a vegades, és vera, però d’una bellesa i precisió que provocaven tot d’una en el lector una sensació de familiar proximitat, de tenir a l’abast la mateixa essència de la vida, només que descrita a través de la màgia i l’encanteri dels mots.
Llegint Avelino tenia la joiosa sensació de desxifrar les claus de l’existència, això que ell descriu magistralment com «el goig senzill del fluir». Va ser precisament a través dels seus llibres que vaig descobrir que, per a ell, viure i escriure no eren sinó les dues cares d’una mateixa moneda: la moneda de la vida. Perquè al capdavall allò que va fer Avelino a través de la seva obra no va ser sinó homenatjar totes aquelles coses per les quals paga la pena viure: l’amor, l’amistat, la poesia, el plaer, la bellesa... I tot això sense oblidar aquells valors que constitueixen la nostra veritable essència, com ara la solidaritat, la denúncia de l’opressió o l’anhel d’una justícia gratuïta i universal. Estic convençut que, d’estar encara entre nosaltres, n’Avelino seria segurament un indignat %u2013motius no n’hi faltarien- o un destacat activista del 15-M, per posar un parell d’exemples. I tanmateix aquest tarannà inconformista, fins a cert punt rebel davant l’estat del món, no li va impedir mai tenir amics a totes bandes, fossin les que fossin les idees o opinions que professaven.
Però tornem-hi torna-hi, a la literatura. Com he tractat de ressenyar al pròleg del llibre, Avelino considerava que aquesta havia de ser, simplement, «cant»: «Sé clarament que he acabat un temps que ja és vell. Un temps en què el fet d’escriure va començar essent una mera evasió per evolucionar cap a un quefer d’acompanyament i plasmació d’una necessària recerca de sentit existencial», ens diu, sàviament.
«El setembre dels nostres jardins», el llibre que avui ens plau de presentar, n’és una bona mostra, de la seva teoria literària. Tal volta el compendi íntim i revelador de tot allò que va tractar de plasmar al llarg de la seva vasta i variada obra, que comprèn més de 40 títols i que abasta pràcticament tots els gèneres, des de la narrativa juvenil %u2013era un gran contacontes, n’Avelino%u2013 fins a la poesia. Aquest «Setembre» és sens dubte un relat lluminós, amarat d’una mediterraneïtat encisadora. Un veritable cant a la vida escrit al límit d’una existència viscuda amb plenitud vora na Teresa, vora els seus amics, vora els llibres, vora el vi, vora els tarongers de la seva enyorada casa de Selva.
M’agradaria acabar dedicant unes paraules a na Teresa, la seva companya. D’ella he admirat sempre el seu saber estar, fins i tot en els difícils moments en què n’Avelino marxà, la seva sobrietat, el rigor elegant amb què ha sabut encarar la vida. Com si d’una prolongació d’ell es tractàs, ha continuat obrint la casa als amics i els ha rebut sempre amb un somriure obert i generós, amb la taula parada, disposada sempre a oferir el millor d’una collita que ella i n’Avelino iniciaren ja fa un bon grapat d’anys i de la qual ara n’assaborim la bondat, la companyonia, els fruits inconfusibles de l’amor per les paraules i les coses.
Moltes gràcies.

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)