Cercador de Notícies
Calendari de notícies
29/11/2011 Sonograma Vicent Minguet

Ressenya d'«El doble silenci» a la revista Sonograma

Hi ha petites joies de la prosa assagística de temàtica musical en català. Sense cap mena de dubte El doble silenci del musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) n’és una. Les Edicions Documenta Balear editaren l’any 2003 aquest compendi de reflexions sobre música i músics, tal i com indica el sotstítol del mateix llibre. El seu autor porta a terme des de fa molts anys una trajectòria investigadora de primer nivell a la Universitat de la Ciutat de Nova York, on és director de la Fundació per a la Música Ibèrica, una de les seccions del Centre Barry S. Brook per a la recerca i la documentació musical. Redactats en un estil clar i directe, un total de 74 assaigs breus agrupats en 7 grans blocs temàtics plens d’enginy i agudesa intel·lectual són els encarregats de fer més suportable el buit que sovint deixa el silenci en acabar la música, un buit que de vegades ens impedeix comprendre i fins i tot gaudir d’un art per al qual el silenci és fins i tot indispensable. Ara bé, ens referim a un altre tipus de silenci, un silenci estretament vinculat a l’escolta activa, proveïda aquesta d’una gran dosi de capacitat relacional. Tal i com remarcava al suplement del mes de setembre Neil Manel Frau-Cortès, Pizà seria per descomptat un dels rars exemples d’acadèmics que dediquen una bona dosi d’esforç i temps a la divulgació, tan necessària avui, de la bona música. En aquests assaigs el lector hi trobarà una varietat exquisida de tòpics que deixen de banda el silenci a què el títol al·ludeix. Pizà repassa aquí un ampli ventall temàtic on es parla d’escriptors -Said, Bernhard, Dumas, Hugo-, de clàssics i de catalans -Verdaguer, Llull, Pedrell, Montsalvatge-, d’intèrprets i compositors de tots els temps -de Chopin a Xenakis- amb un bloc dedicat al jazz -David, Coltrane, Armstrong- i un apartat on, per descomptat, ens dóna la seva visió personal sobre certs debats musicològics i de caire sociològic, entre els quals paga la pena destacar-hi el que tracta l’assumpte del cànon musical, tan qüestionat i discutit per la musicologia de la segona meitat del segle XX. La mirada crítica de Pizà ho abasta tot o gairebé tot, rescatant alhora figures i qüestions tradicionalment apartades de les grans línies narratives del treballs acadèmics en història de la música amb un olfacte i una subtilesa excepcional.


Veure ressenya

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)