Cercador de Notícies
Calendari de notícies
11/11/2011 Obra Social Sa Nostra Caixa de Balears

"No hi ha cap déu que valgui el que val una persona"

Llicenciat en Medicina i Cirugia, però d’ànima creativa, Miquel Mestre (Artà, 1951) és, i se sent, poeta. Ha estat guardonat amb els premis de poesia Sant Jordi (1975) i el Ciutat de Palma (2000).

Les seves inquietuds artístiques l’han fet també dramaturg i director de teatre. Ara participa en l’espectacle Syrinx, impulsat per “SA NOSTRA”, que combina melodies de piano i flauta amb la els textos Les rareses dels ocells, d’Avelino Hernández, narrats per Miquel.

Syrinx, paraula i música, són dues constants dins la teva obra. Per què?

Em sembla impensable la meva vida sense la música, un dels plaers de la vida. Sóc un compositor frustrat: quan era jove vaig avorrir la fèrria disciplina del solfeig i me n’he penedit tota la vida. L’escriptura és un refugi al qual m’he aferrat com a via creativa. Amb tot, és cert que la música saünya en tot quan escric. Les paraules tenen la seva pròpia música.

Quina valoració en fas dels escrits d'Avelino Hernández, que fonamenten Syrinx?

Avelino Hernández és una escriptor d'una senzillesa i d'una sensibilitat extraordinàries. Els qui escrivim sabem de debò la dificultat que comporta escriure amb senzillesa. Els seus escrits són d'una serenor, d'una simplicitat i d'un sentit filosòfic de les petites coses de la vida realment corprenedors.

Teatre i poesia són les arts que més has treballat. Per què?

Em sé i em sento fonamentalment poeta, potser perquè la poesia, juntament amb la música, són els llenguatges més directes per a l'ànima.

L’hivern encès, el teu darrer poemari, és el cap curucull de la teva obra poètica?

És el més madur dels meus llibres de poesia, el que menys concessions fa, el més meditat i treballat, el més petit i, alhora, el més gaudit a nivell personal i literari.

Per què un hivern encès?

Tot allò que està encès crema i, alhora, il·lumina. Sovint els títols de les meves obres poètiques són autèntiques paradoxes (L'hivern encès, Arbre de mar, Escriptures de ningú, El foc del glaç...). La poesia és l'únic llenguatge que permet l'ús de la paradoxa com a fusió de contraris i com a eliminació de límits imposats per la raó.

És la teva una reflexió dolorosa?

L'hivern encès és fet de molts d'hiverns. La poesia, des de l'holocaust nazi, no pot i no ha de defugir cap tipus de patiment humà. Un poema d’amor rarament denuncia res. La poesia és una eina amb la qual fer palesos els patiments del món. Com resa uns dels versos del poemari, ‘sabem, tossuts talment ases no arecs, sabem que contra tot mal temps cal lluitar-hi com sigui’.

Al poemari hi trobam referències a l’extermini nazi.

Un viatge a Berlin em feu conèixer l'impressionant Museu de l'Holocaust. Allí vaig llegir les aclaparadores cartes que els condemnats al gas letal escrivien als seus fills en un adéu final. Mai cap escrit no m'havia impressionat tant. Allò no era una pel·lícula. Allò era realitat històrica, humana i veritable. Lògicament, la meva escriptura se'n va fer eco, em fou inevitable.

Altres poemes reflecteixen el patiment a través de l’auto-immolació islàmica.

Em sembla dolorosa la manipulació que algunes religions fan amb els seu adeptes, induint-los al martiri per causa santa. No hi ha cap déu que valgui el que val una persona. No hi ha cap déu pel qual pagui la pena de morir.

La lògica té cabuda dins la poesia?

Clarisse Lispector, l'escriptora brasilera, diu allò de "on dos i dos són quatre, no m'hi cerqueu". M'agrada aquest punt d'irracionalitat que permet defugir o superar la lògica impositiva del dos i dos són quatre. Forma part de la immensa llibertat que tot poeta vol en la seva obra.

Quins moments o esdeveniments fan brostar la teva escriptura en aquest món tan complex i globalitzat?

Des de la mística contemplació del paisatge o de la Natura fins a la reflexiva meditació filosòfica de la dimensió humana de la persona. Tot plegat, el simple pensament de la persona que sóc entre els set-mil milions de persones que habitem el planeta Terra.

Talment Rosebud, la vida d'un poeta es pot definir amb una paraula?

Jo pensava que no. Però el darrer poema de L'Hivern encès m'obre el camí cap a la paraula perfecta.

Anau a la notícia

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)