Cercador de Notícies
Calendari de notícies
05/11/2011 "L'espira", suplemnt cultural del «Diari de Balears» Pere Joan Martorell

L'hivern encès

George Steiner apel·lava a les coses inútils a l’hora de fermés suportable la vida. I entre aquestes coses -servidor posaria en dubte aquesta esmentada inutilitat- parlava de les diverses arts: la música, la pintura, la poesia...Molt probablement, posats a debatre entorn de la funció que avui dia té la poesia en la societat, el ventall de respostes i conclusions seria tan ampli i divers com el número de persones interrogades al respecte: des d’aquells que consideren que no val la pena per a res, que es tracta d’una fotesa avorrida i sobrera, fins als que en fan una fervent i aferrissada apologia i la senten talment una doctrina a la qual retre culte i adoració. Cadascú amb la seva quimera, com deia Baudelaire.
Miquel Mestre, el metge-poeta -o a l’inrevés- artanenc, dialoga amb ell mateix, i amb els seus versos i els poemes del seu últim poemari, L’hivern encès (Documenta Balear), per treure’n l’entrellat. En dos poemes correlatius, establint un joc de miralls que ens presenta les cares del dubte i la incertesa, el poeta, de primer, es mostra rebec adonar rellevància a la seva tasca: “Diré, diràs, direm que no paga la pena / de seguir amb bajanades, com ara aquests mots”. Tot seguit, però, al final del poema següent, com a cloenda de la qüestió plantejada, se’ns imposa una voluntat carregada de significació: “Fes que tingui sentit l’escriptura de l’home. / Fes que cobrin sentit també aquestes paraules”.
Mestre encetà la seva singladura poètica amb poc més de vint anys, i de llavors ençà ha mantingut una constància apassionada i una evolució rigorosa que li han permès confegir més d’una quinzena de libres de poesia, alguns dels quals l’han fet mereixedor de premis de prestigi -ara que en aquesta terra nostra el prestigi cultural d’algunes autoritats es troba al nivell de les catacumbes- com el Ciutat de Palma o el Sant Jordi de Poesia Jove, aquest en la seva arrencada lírica. D’entrada el nou poemari del poeta d’Artà ens transmet uns aires obertament bucòlics, amb una descripció atmosfèrica i del paisatge que funcionen a mode d’escenari i també es poden convertir en personatges: la llum d’octubre, la “claror vibrant, visionària”, de maig, el vent del capvespre... Elaborat al llarg d’un període que engloba deu hiverns -de 2001 a 2010; també hi apareixen espurnes d’altres mesos: març i abril,maig i setembre-, hi ha molt espai per a vivències personals rutinàries i esdeveniments cabdals per a la història de la humanitat. Així, la reflexió filosòfica i existencial desencadenada a partir de la contemplació d’una gavina morta des del pont de Brooklyn, la contarella esgarrifosa d’un episodi propiciat pel fanatisme religiós que converteix un adolescent anomenat Ahmed en un terrorista suïcida que vol ser un màrtir més d’Al·là, o bé una seqüència de poemes que ens recorden i ens fan reviure l’horror del nazisme a llocs tan desgraciadament mítics com Auschwitz, Dachau o Mauthaussen, esdevenen elements temàtics per mitjà dels quals el jo poètic explicita la seva visió, tant ètica com estètica, del món i la bolla. Amb un estil que mescla un discurs clar i directe- que no vol dir fàcil ni apressat- amb una sensibilitat accentuada per tal de crear un ritme fluid i melòdic, de lectura plaent i prosòdia elegant, Miquel Mestre es fica a la pell d’una espècie d’eremita cavil·lós i interrogador, per abocar- se a una reflexió, no cal dir que en aquest cas ben personal i transferible, sobre la naturalesa de la condició humana, sempre lligada als contrasts i les ambivalències: el bé i el mal, la bellesa i la crueltat, l’amor i la pèrdua, l’enyorança i l’oblit, la pietat i la barbàrie, el principi i la fi...
Com a tancament del llibre l’autor introdueix una dotzena de notes breus, que funcionen talment aforismes o acotacions, per incidir en l’essència mateixa de l’escriptura, per oferir-nos algunes de les claus que fan del subjecte poètic un ésser lliurat al guany de la vida després de pagar el preu de l’aïllament i la soledat. Ara que l’hivern guaita rere la cortina de les primeres pluges de tardor i creix l’adveniment dels dies més curts, és tot un privilegi poder gaudir de l’agombol i la placidesa d’aquests versos, d’aquests poemes mesurats i madurs, de tall clàssic i condició renaixentista, que conviden a encendre el foc de les passions i a beure el vi del paradís. Les passions del dia a dia i el paradís de la poesia. Sempre paga la pena cercar la llum en l’obaga de l’inconegut. És el plaer de viure assaborint la vida!

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)