Cercador de Notícies
Calendari de notícies
24/07/2011 Diari de Balears Pere Perelló

El corredor de fons ben acompanyat («La transformació de la Nit en Incendi», de Miquel Perelló)

Si la literatura fos una carrera on hi guanya el primer que arriba, no perdria el temps escrivint aquestes línies. Tampoc no existiria la Bíblia ni cap altre dels llibres sagrats. Però ni això es tracta de literatura, «la poesia com a gènere literari no m’interessa el més mínim», ni tampoc -i que em perdoni l’autor per deixar òrfena de correlat la seva confessió- de poesia, que no és pobre ni parenta, tot i que, sovint, pel fet d’aspirar a tota la herència, acabi en la més absoluta inòpia. La cosa, doncs, a la qual anomenaré escriptura, és més moderna que el modern imperatiu de l’originalitat i, fins i tot, més poèticaque la mateixa poesia.
«La transformació de la Nit en Incendi», de Miquel Perelló, sotmet les inquietuds ja presents al seu fulgurant primer llibre, «Libèl·lula», a certa manera de fer que, en un exercici poc habitual d’honestedat, el mateix autor ens confessa deutora del cicle del canvi de Miquel Bauçà: tant en l’estructuració, com en els usos lingüístics i temàtics, estalviant-se, això sí, l’ús de l’heptasíl·lab -que al meu parer fou un dels gestsmés fondos i subtils del felanitxer-. D’entre els altres mestratges confessats -Blai Bonet, Bartomeu Fiol, Nietzche, Freud, l’Antic Testament, els materialistes francesos, Onfray o els pensadors jueus com Buber-, és l’alè del filòsof del martell aquell que més s’hi ensuma: les crítiques al nacionalisme -com a ideologia- i al poble mallorquí -tan justes i necessàries!-, el vitalisme, certa impostació messiànica, o la postulació de l’homo poeticus com a model d’home nou; la qual, tanmateix, em sembla massa ancorada en la versió idealista i romàntica, potser obsoleta avui dia enfront d’altres aventures més orgàniques i menys egocèntriques del pensament. És destacable també la seva al·lusió al judaisme de la diàspora com a model d’existència tribal desterritorialitzat i desinstitucional, tot i que tengui cert aire derrotista i, en alguns moments, les referències a la religió d’Abraham puguin arribar a embafar.
Allà on potser Miquel Perelló s’engruna més els dits és en la qüestió de la identitat, la deconstrucció de la qual subratlla discursivament -¿com no, amb els mestres de la sospita que l’acompanyen?-, però d’una manera que xoca tant amb l’ús acrític, sovint efusiu i aclaparador, que fa de la primera persona del singular; com, sobretot, per certa obsessió amb donar garrotades al feminisme,
agafant la part pel tot i oblidant que precisament és en l’àmbit dels feminismes que es troba la punta de llança de les filosofies i ideologies que posen setge
definitiu a la fal·làcia de la identitat i, per tant, al fonament de la barbàrie metafísica d’Occident.
Esmenes a part, hi ha més guspires que cendres encabides en un llenguatge que traspua poesia, no tant cap als sentits ans cap al cervell, i a través del qual, com poques vegades, allò local abraça l’universal. Si d’aquí a dos mil anys a algú se li acut convertir el cicle del canvi de Bauçà en quelcom així com un Cànon Sagrat d’alguna nova «re-lligació», nom’estranyaria que Transformació de la nit en Incendi hi ocupés un lloc destacat, qui sap si com a Llibre Sapiencial. L’escriptura, al cap i a la fi, no sap de noms i marques i allò que val, val, amb les seves virtuts i defectes; i aquesta escriptura llibertària de Miquel Perelló té molt de recorregut de fons.

Veure la notícia

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)