D'Efak, un homenot manacorí
M'he quedat enganxat i entusiasmat amb el llibre La Balada d'en Guillem d'Efak
(Bartomeu Mestre, Ed. Documenta Balear). Si us haig de ser sincer,
creia que seria una biografia més, d'un cantautor més de la tan escrita i
(sobre?) valorada història dels cantautors de la Nova Cançó. Incrèdul
de mi, vaig tenir la sort que una molt bona font me'l recomanés, i ara
mateix em sento un xic avergonyit per no haver investigat més aquest
fabulós personatge i haver-me'l interioritzat d'un temps ençà. Ara ja he
fet justícia.
Guillem d'Efak, poeta i músic, fill d'una dona
d'una tribu guineana i d'un Guàrdia Civil colonial català de Manacor, no
va ser un cantautor com els altres, la seva condició de 'raresa' en una
Mallorca rural i tancada dels anys de la post guerra, va fer que
sobreeixís gràcies al seu enginy i talent. No només l'exotisme del color
de la seva pell barrejat amb un impecable mallorquí el feia diferent i
sorprenent, sinó que la seva vida de novel·la que va traginar i la seva
manera de defensar i entendre el seu entorn més immediat i per extensió
tot el conjunt de la nació, el transporta a ser un dels personatges més
interessants de la història artística i musical dels Països Catalans.
Ell, després d'unes experiències amb orquestres d'estil jamaicà per fer les delícies dels primers guiris
a l'illa, va entrar en contacte en el món de la Nova Cançó des del
minut zero; més ben dit, ell fou el primer representant de les Illes
-més tard vindria la Maria del Mar Bonet-, malgrat això però, no va
entrar als Setze Jutges perquè van considerar, ai las! que tenia massa
nivell músical per a ells, i aquesta pot ser una de les causes de
l'oblit i m'atreviria a dir d'ostracisme que ha patit al llarg dels
anys. Durant la dècada dels 60 va arribar a tenir pràcticament la
mateixa popularitat que en Raimon i, de fet, conjuntament amb ell i en
Serrat eren els únics cantants que es guanyaven la vida només amb la
música cantada en català.
Tocat pel ressorgiment del
catalanisme que floria altre cop amb força entre la joventut de l'època,
vist i partint de la Mallorca dels glossadors, amb un discurs ferm i
sencer alhora (sense estirabots inútils), no tenia pels a la llengua
allà on estava i amb qui estava. Ell va ser el Mestre del mestre Ovidi,
qui va reconèixer i mantenir fins a la mort (en tres setmanes de
diferència entre els dos) el seu mestratge i la seva vàlua com a artista
i com a persona. Un fet que molts es van deixar al calaix quan fa uns
anys hi va haver el revival més sonat i merescut pel cantant i actor d'Alcoi.
Guillem d'Efak era un polifacètic, va fer de tot, i sempre per la causa
de la normalització nacional en l'àmbil de la cultura. Pel meu gust -la
millor veu de blues catalana-,
va deixar massa ràpid la faceta de cantant -ell deia que en definitiva
era un poeta que cantava-, però va seguir escrivint i deixant una petja
importantíssima en la cultura d'aquest país. Llegiu aquest llibre, és
altament recomanable.
-
a
a
-
He vivido muchas vidas.
A sus 88 años, Miquel Julià ha publicado sus memorias 'En línea recta'
-
Les Edicions Documenta Balear expressam el sentiment de condol pel traspàs del nostre col·laborador i amic Climent Garau, que ens va honorar l'any 2011 amb la publicació de les vivències, anècdote ...
-
-
Presentació del llibre Inversors, banquers i jueus: Les xarxes financeres a la corona d’Aragó (s. XIV-XV), editat pels doctors Pau Cateura, Jordi Maíz i Lluís Tudela Dia: dijous, 18 de ...