Cercador de Notícies
Calendari de notícies
04/04/2011 Diari de Balears Miquel Àngel Limon

El nou triumvirat per a la Il·lustració

Menorca ha viscut aquest cap de setmana una projecció pública molt plausible, i en especial lenitiva. És de les que a mi em conforten. Si voleu, pot haver estat més tost limitada, però tanmateix perfectament edificant. Em fa l'efecte que ens ha arribat en un moment en què es feia força vital després de travessar un dimarts negre en els sumaris periodístics d'Espanya. Ja se sap que, en el nou i vell periodisme que fatalment s'acostuma de practicar, un lloc minúscul com ara el meu niell, abandonat en mar, només pot aspirar a una embosta de notorietat estatal en forma de quotes de ràdio i de telediaris (i columnes i fotos sobre el paper premsa) si hi tenen lloc fets hòrrids -dit ara més o menys, sense pretendre al·lusions concretes. És ben bé per aquesta mòrbida veritat mediàtica -un polsim macabra- que, entretant, a mi m'ha conhortat l'amor patri que la meva oblidada illa s'hagi fet present a l'Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona. Va succeir divendres a la tarda, amb ocasió del bateig editorial de l'estudi La Il·lustració a Menorca. N'és autora la meritíssima investigadora Josefina Salord.

Afirmen els entesos que, en el camp de la recerca, el més ardu i complex és aconseguir textos de síntesi, alhora eficaços per a la divulgació. Es comprèn de seguida, perquè, abans de produir la compilació, calen gavadals -sovint anys a manats- de treballs parcials, de monografies, d'estudis diacrònics i de lentes reconstruccions del trencaclosques del passat, ara aprofitant aniversaris, ara convocant seminaris d'especialistes. Idò és exactament el que ha succeït ara amb la publicació de la síntesi que Josefina Salord ofereix a la bibliografia cultural menorquina -i catalana tota- dels nostres dies. Editada dins la col·lecció Documenta Balear, la circulació de la qual mai no l'agrairem prou a David Ginard, ens hi descriu les coordenades rigoroses i completes de la Il·lustració. Val a recordar que, per a Menorca, aquells moments de les acaballes del XVIII i primera tombada del XIX van suposar atènyer el període cultural més excel·lit i de fruits més ubèrrims que els segles anteriors junts.

Partint de la llengua catalana com a denominador comú i normal, l'illa escriurà pàgines brillants, antològiques, de producció literària i teatral; de poètica i de traduccions dels noms francesos, castellans i italians d'allò més conspicus; d'assaig lingüístic, lexicogràfic i gramatical, etcètera. El treball de la professora, per tant, haurà d'actuar de far per mantenir il·luminats els densos i voluminosos perfils d'una costa que havia romàs a les fosques fins que la nostra generació d'ara mateix ha començat a estirar dels fils de seda ocults.

La Il·lustració com a edat d'or de la cultura menorquina -i per tant, catalana- ha estat topografiada, diríem, amb tres corbes de nivell successives. Encarnà la primera el dramaturg neoclàssic i poeta Joan Ramis i Ramis; continuà amb el gramàtic soberg Antoni Febrer i Cardona; i es clogué amb el traductor Vicenç Albertí i Vidal. I tot plegat, sense menystenir, ben al contrari, la figura de descoberta recent de la mà personal de la mateixa professora Salord, Joana de Vigo i Esquella, qui, a la individual qualitat il·lustrada, encara hi suma la condició de dona. Ben garbellat, quan inserim aquestes coordenades en l'hora cultural catalana, resulta que s'hi fa, poderosament, el contrast: la decadència en la cultura catalana continental, a la vora d'un esplendor menorquí ben vigorós.

Havia estat l'esforç un bon punt isolat del catedràtic Jordi Carbonell qui, l'any 1964, cridà l'atenció dels cenacles acadèmics i d'història literària sobre el fenomen que s'havia produït a Menorca. No dubtà a imposar-li la denominació de període menorquí de la literatura catalana. Ho encertà de ple, metodològicament parlant. Haguérem d'esperar, però, vint anys llargs per tal d'aquilotar una necessària polifonia. Si la Il·lustració a l'illa, com he dit, s'articula en tres generacions, el seu estudi sistemàtic, sòlid i ben acoblat que avui aplaudim, també s'ha assolit gràcies a un triumvirat essencial i magnífic: Carbonell, Maria Paredes i, no cal dir-ho, Josefina Salord, ànima viva, robusta de tot plegat, abans i ara. Sempre.

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)