Cercador de Notícies
Calendari de notícies
18/11/2010 Diari de Balears Guillem Frontera

La Sibil·la i la "nostra" cultura

Posar en valor i protegir la Sibil·la són els principals objectius de la seva declaració d'aquest com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Les bones intencions vessen pels quatre costats, i les hem d'apreciar pel que valen. El peix es mossega la cua, perquè valen el que nosaltres vulguem que valguin, no sé si m'acab de donar a entendre. La lloable iniciativa del Consell de Mallorca ha estat feta seva per la Unesco, i tots ho celebram. Però, vulgues o no, no se'ns esvaeix la sensació que, passat el moment de les congratulacions, les coses continuaran com fins ara: regular, afortunadament. La Sibil·la s'ha "conservat" gràcies a la litúrgia catòlica -i a pesar d'aquesta litúrgia, que la prohibí algunes vegades, els segles XVI i XVII, per ordre dels bisbes Diego Arnedo i Pedro Manjarrés de Heredia.

(Des del laïcisme, també ha suportat atacs impropis de la categoria dels seus anemics, com ara Gabriel Alomar). Però, fora de Mallorca i l'Alguer (dos punts culturalment ben aïllats), la litúrgia ha tendit a prescindir-ne, fins que, recentment, en alguns punts del País Valencià gent com Els Ministrers han contribuït a recuperar-la -sense oblidar Jordi Savall, que ens ha oferit les sibil·les mallorquina i valenciana en un enregistrament molt depurat -i en la veu de Montserrat Figueras. I què diríem de Maria del Mar Bonet?

Que la Sibil·la hagi estat guanyada per a l'espai laic de la cultura és una garantia molt més fiable que la que ens pot oferir l'Església, que no pot estar en tot. L'Església ha impulsat la creació de monuments musicals grandiosos: just per això ja val la pena que hi hagi hagut tanta fe en el món. Però la conservació d'aquest patrimoni pràcticament ja no està vinculada a les esglésies cristianes: Bach o el miserere d'Allegri ara pertanyen més a l'auditòrium que no a la basílica.

La Sibil·la, com una expressió de la nostra cultura, com una destil·lació de l'alambí de la religiositat popular, del seu sentiment de transcendència, té el futur més o menys garantit, ni que sigui en les fonoteques. A la realitat litúrgica, no podem ser tan optimistes: vegeu els problemes que, any sí any també, tenen els Antics Blavets per aixecar el Nadal a Lluc i Processó dels Profetes, que és on el vell cant assoleix el seu sentit més ple. El director teatral Pere Noguera n'ha muntat una versió magnífica, però no s'ha aconseguit inserir-la en els automatismes del calendari. Hi ajudarà la declaració de la Unesco? L'escepticisme és, en aquest país, una regla d'or per amortir el xoc contra la realitat.

Però, sobretot, quan parlam de la "nostra" cultura, som plenament conscients de la quantitat d'illencs, d'arrel o d'empelt, que no en participen, o que fins i tot la consideren un obstacle, quan no una amenaça? Què pot fer la Unesco per exigir-los, en el millor dels casos, coneixement i respecte?
Les ombres de la profecia apareixen i desapareixen de la visió del futur, comminant-nos a protegir la Sibil·la contra una part de nosaltres mateixos: si és la nostra cultura, no li bastarà la protecció de la Unesco: s'inverteixen massa forces, al país, en la tasca d'arqueolitzar la cultura i deixar-la abandonada en el museu de la pols i de l'oblit regional.
Llegiu la notícia

Recomanar
Comentar
Comentaris (0)