Solell

Igelmo Segura, Àngel

«Hem d'anomenar-ho tot / dir el que passa / tallar el vent.»

SOLELL o SOLEI m.
|| 1. Sol, l'astre del dia (Mall., Eiv.); cast. sol. «Quan es solei sortia, jo ja estava aixecat». «En esser post es solei, | ja no és hora de cantar; | ¿saps quan has de refilar? | Quan en fa d'aquell vermei» (cançó pop. Mall.).
|| 3. Lloc on toca el sol (Empordà, Berguedà, Plana de Vic, Cerdanya, Solsona, Cardona, Segarra, Camp de Tarr.); cast. solana. Axits fore del solel, car a mi semble que vós eiats calor, Graal 80. Hort en soley, o recés: Hortus apricus, Torra Dicc. Boscos, soleis, masies que el cor ama, | per sempre adeusiau, Canigó xii.
|| 5. De solei: de poca vàlua, de per riure (aplicat als mots savi, doctor, advocat, i altres anàlegs d'aquests); cast. de secano. Un delineant doctor de soley, Roq. 31. Un missèr de soley, Ignor. 73.
Solei: a) topon. Nom de moltes partides de terra, completat amb el nom de propietaris o habitadors: Solei de Barceloneta (en el municipi d'Ogassa); Solei de Fontfreda (mun. de la Pobla de Lillet), Solei d'En Vilagut (mun. de Santa Maria d'Oló), Solei de Mas Cortils (mun. de Gavà), etc.



Diccionari català-valencià-balear
A. M. Alcover i F. de B. Moll
(ed. digital de l’IEC/Moll, 2001-2002)

Paremiologia del Calendari

Bonafè i Barceló, Francesc

Calendari folklòric amb propostes didàctiques per al seu treball a Educació Infantil, Educació Primària i Educació Secundària.

“També el poble, rústic poeta, ha aportat la seva nota a la simfonia universal. Ell ha romancejat tots els passos de la Passió, i fins i tot s’ha atrevit amb la Tradició i Llegenda. Alguns d’aquests romanços ens han arribat mutilats mentre que altres s’han perdut per sempre.
Vosaltres, pastorets de les muntanyes, agricultors de la terra, moradors del camp, de les vil·les i de les possessions disperses de la pagesia, cantau encara aquestes cançons que es volatitzen i desapareixen a poc a poc, com desapareixen camí del cementeri les velletes padrines filoses, parques de la Tradició, trencades àmfores que custodiaven gelosament el vell vi de la poesia popular.”
Francesc Bonafè (1942)

El pujol dels misteris

Pericàs, Bartomeu

És la història del conjunt monumental a la intempèrie més importatnt de les Illes. Uneix amb harmonia i equilibri Natura, Art i Religió.

Tzolkin

Castanyer i Fe, Pau; Rubiralta Uzkiano, Mikel

«El tzolkin és un calendari dels antics maies amb un cicle de 260 dies, que és el resultat d'una combinació de 13 números i 20 símbols que s'anaven repetint sistemàticament, i que servia com a acte ritual per a definir-se com a persones, amb el seu destí, dins el conjunt social.

Tzolkin ens desvetllarà algun dels seus secrets quan ens hi acostem amb sensibilitat desperta i imaginació il·limitada. Si a aquesta fórmula hi afegim la bellesa, és possible que n’obtinguem sorprenents resultats. La poesia de Pau Castanyer és de vellut, les seves paraules llisquen sinuosament com molts cròtals a la selva maia, i penetren en nosaltres com la càrrega del temps penetra en el cosmos. Qualsevol maia de Tikal o de Palenque hauria comprès en el segle VIII, per exemple, aquestes paraules, i hauria coincidit, no cal dubtar-ne gens, amb el poeta en la interpretació dels signes. En el meu cas, em rendeixo a l’evidència, el temps maia és filosofia, és poesia, Pau Castanyer ens ho descobreix.»


del pròleg de Miguel Rivera Dorado

Llibre dels errors

Carmona Vidal, Eduard

«El Llibre dels errors no s'equivoca. És un llibre par il-même. Planteja, d'entrada i de la mà de Sartre, que l'existència és una imperfecció que ens engoleix cap a dins de la seva cambra fosca. La consciència de ser com a tensió, la utilitat dels tels per no copsar la transparència del no-res i les seves xacres incrustades per definició. Eduard Carmona és un bon lector, que domina amb maduresa l'ofici d'escriure i que té la seva pròpia veu: perquè sap que mirar-se a ell mateix és mirar l'home, el plural, i mirar el món amb deseiximent. Aquest és el salt, del microscòpic al macroscòpic, de l'anècdota a la categoria, de la signatura a la natura, del joc al foc. Carmona escriu "des d'algun lloc blanc impossible", i només ell serà capaç d'omplir-lo de colors, de vida. Com la sageta constant d'un rellotge... Impecable.»

Anna Carreras